El conte d’en Patufet comença així:
Vet aquí que una vegada hi havia un pare i una mare, que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien afectuosament: en Patufet.
Un dia la seva mare, cuinant, va trobar a faltar un ingredient i va dir:
– Ai, fillet, quina mandra em fa sortir a comprar; el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà per enlloc.
En Patufet, que tot ho remenava i que per tot arreu es ficava, de seguida va contestar:
– Mare, si no hi ha safrà, jo us en puc anar a buscar.
– On vols anar tu ara! No veus que ets massa petitó i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?
– Ja hi aniré cantant, i així, si no em veuen, bé prou que em sentiran.
– No i no. Ets massa petitó per anar tot sol caminant. Hi aniràs quan siguis gran.
– Buaaa! Buaaaaaaaaaa! Jo vull anar a buscar safrà!
I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
– Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dinaret i vés de seguida a la botiga d’en Josep.
I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
– Patim, patim, patum, homes i dones del cap dret, patim, patim, patum, no trepitgeu en Patufet!
Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josep, la botiga més bonica d’aquell indret.
– Ep, ep, hola!
– Qui hi ha ?
– Vull un dinaret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per aquí i per allà.
– Ep, ep, aquí, hola!
– Qui hi ha? Què voleu?
– Què no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dinaret de safrà.
I el botiguer tornà a mirar i buscà que buscà a terra dins de la botiga, fins que tot d’una, va veure un dinaret que es bellugava. Aleshores s’ajupí i l’arreplegà, posant en el mateix lloc una paperina de safrà. Tan aviat com en Patufet tení el safrà damunt seu, l’agafà ben fort i surtí al carrer deixant amb la boca ben oberta el pobre botiguer.
– Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet!
– Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet!
I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava, mentre carrer avall passava una paperina sola, sola, sola, com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà, la seva mare no se’n sabia avenir.
Aleshores tot cofoi va demanar:
– Mare, em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?
– Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.
– Buaaaa! Buaaaaaa! Jo vull anar a portar-li el dinar!
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés, la seva mare li digué:
– Per no sentir-te bramar, té el cistell i ja hi pots anar.
I en Patufet, que tenia molta força, va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així:
– Patim, patim, patum, homes i dones del cap dret, patim, patim, patum, no trepitgeu en Patufet!
– Patim, patim, patum, homes i dones del cap dret, patim, patim, patum, no trepitgeu en Patufet!
En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres, i pels camins, els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar i es va asseure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que de sobte, començà a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’una queixalada es menjà la col, molt golut, i en Patufet de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu, fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort.
Aleshores van començar a cridar:
– Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet, de lluny, els contestava:
– Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou!
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
– Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet contestava:
– Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou!
Sabeu què van fer els seus pares quan van saber on era en Patufet?
Doncs van començar a donar força, força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant…
Tant i tant es va atipar, que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!
I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat que el conte d’en Patufet s’ha acabat.
