El conte dels caballs i ratolins comença així
Hi havia una vegada un bell llac apartat, al costat del que hi havia un poble abandonat. Tot i la bellesa del lloc, els habitants d’aquell poble s’havien anat marxant, doncs estava molt lluny de la ciutat.
El vell poble abandonat s’havia convertit en un paradís per a un grup de ratolins que va arribar allà, després de llargues setmanes buscant un refugi. Allà van crear la seva llar. A poc a poc la comunitat de ratolins va anar creixent i van haver de organitzar-se.
Tot anava bé fins que un dia el poble va començar a tremolar. Un soroll tremend s’acostava i amb ell augmentava el tremolor. Els ratolins es van amagar fins que tot va cessar.
-Què ha estat això? -es preguntaven tots. Ningú sabia què passava.
Dies després els tremolors van tornar i, amb ells, el soroll. Aquesta vegada un ratolí valent es va quedar fora, ocult després d’unes pedres, observant. Quan tot va passar va informar als seus companys.
-És una manada de cavalls salvatges -va dir-. Centenars d’ells.
-Doncs cal fer alguna cosa -va dir el ratolí més ancià-. Si això es repeteix acabaran tirant a baix el poble. Hem creat molts túnels sota terra i molts forats a les parets per poder tenir lloc per a tots.
-Aniré a parlar amb ells -va dir el ratolí valent.
-No! -va cridar l’ancià ratolí-. Et trepitjaran quant et vegin i es crearà una estampida encara pitjor de la que ja creen habitualment.
-Em pujaré a un arbre i des d’allà parlaré amb ells.
Quan, setmanes després, els cavalls salvatges van tornar a passar pel poble, el ratolí valent els va seguir. Era molt més lent, però els cavalls havia deixat un rastre clar que va ser fàcil de seguir.
Afortunadament, els cavalls no havien arribat molt lluny. Anaven a l’estany a beure i a banyar-se. El ratolí va buscar un arbre i va pujar. Des d’allà va cridar al que semblava el cap del ramat i li va explicar el problema.
-Si busqueu una altra ruta i ens feu aquest favor, nosaltres us ho recompensarem -va dir el ratolí-. No sé com, però buscarem la manera.
-Està bé, petit ratolí -va dir el cap de la manada-. No sé molt bé què podeu fer per nosaltres, però no importa. No volem que per la nostra culpa es faci malbé la vostra llar.
En aquest moment van aparèixer un grup d’homes que sabien que els cavalls anaven a beure a aquell llac. I els van capturar. Amb grans cordes els van lligar als arbres que hi havia per allà i es van anar a la recerca de camionetes especials per a traslladar-los.
El ratolí valent ho va veure tot des de l’arbre. I se’n va anar corrents a avisar als altres.
– Hem d’judar-los! -va dir el ratolí valent-. Els vaig prometre que els tornaríem el favor. Ells encara no han complert la seva part, però és ara o mai.
-Si s’els emporten millor digué un ratolí-. Així segur que no tornen.
-No es tracta d’això -va dir el ratolí valent-. Ells em van donar la seva paraula i jo vaig fer el mateix. Un compromís no es trenca només perquè sembli que ja no treus benefici.
Les paraules del ratolí valent van convèncer als altres. Així, milers de ratolins van sortir a la recerca dels cavalls. Amb les seves petites dents van mossegar les cordes fins que aquestes van cedir i els cavalls van poder escapar. Aquests es van anar per un altre lloc perquè el poble dels ratolins no es veiés afectat. I com van fugir per un altre lloc, els caçadors no van ser capaços de trobar-los.
I així tots els animals van acabar feliços i satisfets. Perquè quan hi ha col·laboració i bona voluntat, i es compleixen les promeses, les coses surten bé.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat el conte dels caballs i ratiolins s’ha acabat.
