El conte del gat amb botes comença així
Hi havia una vegada un vell moliner que tenia tres fills. El moliner només tenia tres possessions per deixar-los quan morís: el seu molí, un ase i un gat. Estava en el seu llit de mort quan va cridar als seus fills per fer el repartiment de la seva herència.
– “Fills meus, us deixaré el poc que tinc abans de morir”, els va dir. Al fill gran li va tocar el molí, que era el suport de la família. Al mitjà li va deixar al ruc que s’encarregava de portar el gra i transportar la farina, mentre que al més petit li va deixar el gat que no feia més que caçar ratolins. Dit això, el pare va morir.
El fill més jove estava trist i disconforme amb l’herència que havia rebut. – “Jo sóc el que pitjor ha sortit. Per a què em pot servir aquest gat?”, – pensava en veu alta.
El gat que l’havia escoltat, va decidir fer tot el que estigués al seu abast per ajudar al seu nou amo. – “No et preocupis jove amo, si em dones una bossa i un parell de botes podrem sortir a recórrer el món i veuràs quantes riqueses aconseguirem junts”.
El jove no tenia moltes esperances amb les promeses del gat, però tampoc tenia res a perdre. Si es quedava en aquella casa moriria de fam o hauria de dependre dels seus germans, així que li va donar el que demanava i se’n van anar a recórrer el món.
Van caminar i caminar durant dies fins que van arribar a un regne llunyà. El gat amb botes havia escoltat que al rei d’aquell país li agradava menjar perdius, però com eren tan esmunyedisses es feien gairebé impossibles d’aconseguir. Mentre que el jove amo descansava sota l’ombra d’un arbre, el gat va obrir la seva bossa, va escampar alguns grans que li quedaven sobre ella i es va amagar a esperar.
Portava una estona aguaitant quan van aparèixer un grup de perdius, que van trobar el gra i es van anar ficant una a una en el sac per menjar-se’l. Quan ja havia suficients, el gat va tirar de la corda que es trobava oculta, tancant el sac i deixant atrapades a les perdius. Després es va tirar el sac a l’espatlla i es va dirigir al palau per lliurar-al rei.
Quan es va presentar davant el rei li va dir: – “El meu rei, el Marquès de Carabàs li envia aquest obsequi. (Aquest va ser el nom que se li va acudir donar-li al seu amo) “. El rei complagut va acceptar aquella oferta i li va demanar que li agraís al seu senyor. Van passar els dies i el gat seguia manant-regals al rei, sempre de part del seu amo.
Un dia el gat va saber que el rei anava a passejar amb la seva bella filla prop de la ribera del riu i va tenir una idea. Li va dir al seu amo: – “Si em segueixes el corrent podràs fer una fortuna, només treu-te la roba i fica’t al riu”. Així ho va fer el fill del moliner fins que va escoltar al seu gat cridant: – “Socors! Auxili! ¡Que s’ofega el Marquès de Carabàs! Li han robat la roba! “.
El rei atret pels crits es va acostar a veure què passava. En veure que es tractava del Marquès que tants obsequis li havia enviat, el va embolicar en robes delicades i el va pujar en el seu carruatge perquè els acompanyés al passeig.
L’astut gat es va avançar a la comitiva reial i es va dirigir a les terres d’un temut ogre, on es trobaven treballant uns camperols. Els va amenaçar dient-los: – “Quan el rei passi per aquí i els pregunti de qui són aquestes terres, hauran de respondre que pertanyen al Marquès de Carabàs, sinó moriran”.
D’aquesta manera quan el rei va creuar amb el seu carruatge i va preguntar a qui pertanyien aquelles terres, tots els pagesos van contestar: – “Són del senyor Marquès de Carabàs”.
El gat amb botes que se sentia molt complagut amb el seu pla, es va dirigir després al castell de l’ogre, pensant en reclamar per al seu amo. Ja havia escoltat tot el que l’ogre podia fer i el molt que li agradava que li adularan. Així que es va anunciar davant seu amb el pretext d’haver viatjat fins allà per presentar-li els seus respectes.
Quan va estar només amb l’ogre, el gat li va dir: – “M’han dit que és capaç de convertir-se en qualsevol classe d’animal, com ara un elefant o un lleó”.
– “És cert”, – va contestar l’ogre molt afalagat i es va transformar immediatament en un rugent lleó per demostrar-ho.
Al que el gat va contestar: – “Sorprenent! Ha estat increïble! Però m’impressionaria més si poguessis transformar-te en una cosa tan petita com un ratolí. Això ha de ser impossible, fins i tot per un ogre tan poderós com tu “.
L’ogre ansiós per impressionar al gat, es va convertir en un segon en un diminut ratolí, però amb prou feines ho va fer el gat es va llançar sobre ell i se’l va empassar d’un mos.
Va ser així com el gat va reclamar aquell palau i les terres circumdants pel recentment nomenat Marques de Carabàs, el seu jove amo. Allí va rebre al rei, que impressionat davant el luxe i la majestuositat del castell, li va proposar immediatament la mà de la seva filla en matrimoni. El fill del moliner va acceptar i després que el rei va morir va governar aquelles terres, al costat del gat amb botes a qui va nomenar primer ministre.
I vet aqui in gat i vet aqui un gos, el conte del gat amb botes ja s’ha fós.
