El conte del conillet somiador comença així:
Hi havia una vegada un conillet somiador que vivia en una caseta al mig de bosc, envoltat de llibres i fantasia, però no tenia amics. Tots li havien deixat de banda perquè es passava el dia explicant històries imaginàries sobre gestes cavalleresques, aventures submarines i expedicions extraterrestres. Sempre estava inventant aventures com si les hagués viscut de veritat, fins que els seus amics es van cansar d’escoltar i es va acabar quedant sol.
Al principi el conillet es va sentir molt trist i va començar a pensar que les seves històries eren molt avorrides i per això ningú les volia escoltar. Però tot i això va continuar escrivint.
Les històries de l’conillet eren increïbles i li permetien viure tot tipus d’aventures. S’imaginava vestit de cavaller salvant a innocents princeses o sentint el fred de la mar sobre el seu vestit de bus mentre explorava les profunditats de l’oceà.
Es passava el dia escrivint històries i dibuixant els llocs que imaginava. De tant en tant, sortia a el bosc a llegir en veu alta, per si algú estava interessat en compartir els seus relats.
Un dia, mentre el conillet somiador llegia entusiasmat el seu últim relat, va aparèixer per allà una bella conilleta que semblava perduda. Però el nostre amic estava tan lliurat a la interpretació dels seus propis contes que ni va saber que algú l’escoltava. Quan va acabar, la conilleta el va aplaudir amb entusiasme.
-Vaja, no sabia que tenia públic- va dir el conillet somiador a la nouvinguda -. T’ha agradat la meva història?
-Ha estat molt emocionant -va respondre ella-. Saps més històries?
-És clar! – va dir emocionat el conillet -. Jo mateix les escric.
– De veritat? I són totes tan apassionants?
– ¿Tu creus que són apassionants? Tothom diu que són avorridíssimes …
– Doncs això no és cert, a mi m’ha agradat molt. Tant de bo jo sabés escriure històries com la teva però … no.
El conillet somiador es va adonar que la conilleta s’havia posat de sobte molt trista així que es va acostar i, passant-li la poteta per sobre de l’espatlla, li va dir amb dolçor:
– Jo puc ensenyar-te si vols escriure-les. Segur que aprens molt ràpid
– Sí? M’ho dius de debò?
– És clar que sí! Fins i tot podríem escriure junts!
– Genial! Estic desitjant explorar aquests llocs, viatjar a aquests mons i conèixer a tots aquests dolents i malandrins -va dir la conelleta-
Els conillets es van fer molt amics i van compartir jocs i van escriure centenars de llibres que van llegir a nens de tot el món.
Les seves històries mai explicades i peripècies es van fer molt famoses i el conillet no va tornar mai a sentir-se sol ni tampoc a dubtar de les seves històries
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, el conte del conillet somiador, s’ha acabat.
