El conte de l’anaguet lleig comença aixĂ:
L’anaguet lleig va neixer envoltat d’animals en una granja. Tots esperaven el gran esdeveniment. El naixement dels pollets de la mare Ă nega. Portava dies covant i podien arribar en qualsevol moment.
El dia mĂŠs calorĂłs de l’estiu la mare Ă nega va escoltar de sobte … cuac, cuac! i va veure a l’aixecar-se com un per un començaven a trencar la closca. BĂŠ, tots menys un.
– Això ĂŠs un ou de gall d’indi!, li va dir una Ă nega vella a la mare Ă nega.
– Ăs igual, li donarĂŠ una mica mĂŠs de calor perquè surti.
Però quan per fi va sortir va resultar ser un Ă nec totalment diferent a la resta. Era gran i lleig, i no semblava un gall d’indi. La resta d’animals de corral no van trigar a fixar-se en el seu aspecte i van començar a riure d’ell.
– Lleig, lleig, ets molt lleig!, li cantaven
La seva mare el defensava però passat el temps ja no va saber què dir. Els Ă necs li donaven cops de bec, els galls d’indis el perseguien i les gallines es burlaven d’ell. Finalment la seva pròpia mare va acabar convençuda que era un Ă nec lleig i ximple.
– VĂŠs, no vull que estiguis aquĂ!
El pobre aneguet lleig es va sentir molt trist a l’escoltar aquestes paraules i va escapar corrent d’allĂ davant el rebuig de tots.
Va acabar en un pantĂ on va conèixer a dues oques silvestres que malgrat la seva lletjor, van voler ser els seus amics, però un dia van aparèixer allĂ uns caçadors i van acabar sobtadament amb ells. De fet, a punt va estar l’aneguet lleig de cĂłrrer la mateixa sort de no ser perquè els gossos el van veure i van decidir no atrapar-lo.
– SĂłc tan lleig que ni tan sols els gossos em mosseguen! – va pensar el pobre aneguet lleig.
Va continuar el seu viatge i va acabar a la casa d’una dona anciana que vivia amb un gat i una gallina. Però com no va ser capaç de posar ous tambĂŠ va haver d’abandonar aquell lloc. El pobre sentia que no valia per a res.
Un capvespre de tardor estava mirant al cel quan va contemplar una bandada d’ocells grans que el va deixar amb la boca oberta. Ell no ho sabia, però no eren ocells, sinĂł cignes.
– Que grans sĂłn! I que blancs! Les seves plomes semblen neu.
Va desitjar amb totes les seves forces ser un d’ells, però va obrir els ulls i es va adonar que seguia sent un animalet lleig.
DesprĂŠs de la tardor, va arribar el fred de lâhivern i l’aneguet va passar moltes calamitats. Un dia de molt de fred es va ficar a l’estany i es va quedar gelat. GrĂ cies a que va passar per allĂ un pagès, va trencar el fred gel i se’l va endur a casa l’aneguet va seguir viu. Estant allĂ va veure que se li acostaven uns nens i va creure que anaven a fer-li mal per ser un Ă nec tan lleig, aixĂ que es va espantar i va causar un enrenou terrible fins que va aconseguir escapar-se d’allĂ .
La resta de l’hivern va ser dur per al pobre aneguet. NomĂŠs, mort de fred i sovint mort de fam tambĂŠ. Però malgrat tot va aconseguir sobreviure i per fi va arribar la primavera.
Una tarda en què el sol començava a escalfar va decidir acudir a un parc per contemplar les flors, que començaven a omplir-ho tot. AllĂ va veure a l’estany dos d’aquells ocells grans i blancs i majestuosos que havia vist una vegada fa temps. Va tornar a quedar encisat mirant-los, però aquest cop va tenir el valor d’apropar-s’hi.
Va volar fins on estaven i llavors, una cosa va cridar la seva atenciĂł en el seu reflex. On era la imatge de l’Ă nec gran i lleig que era? ‘En el seu lloc hi havia un cigne! Llavors això volia dir que … s’havia convertit en cigne! O millor dit, sempre ho havia estat.
Des d’aquell dia l’aneguet va tenir tota la felicitat que fins llavors la vida li havia negat i encara que va escoltar molts elogis lloant la seva bellesa, ell mai va acabar dâacostumar-sâhi.
I vet aquĂ un gos, i vet aquĂ un gat, el conte de l’anaguet lleig, sâha acabat.
