El conte de la Blancaneus comença així:
Un dia d’hivern la Reina mirava com queien els flocs de neu mentre cosia. Li van captivar de tal manera que es va despistar i es va punxar en un dit deixant caure 3 gotes de la sang més vermella sobre la neu. En aquell moment va pensar:
– Com desitjaria tenir una filla així, blanca com la neu, rosada com la sang i de cabells negres com el banús.
Al cap d’un temps el seu desig es va complir i va donar a llum a una nena bellíssima, blanca com la neu, rosada com la sang i amb els cabells com el banús. De nom li van posar Blancaneus, encara que el seu naixement va suposar la mort de la seva mare.
Passats els anys el rei vidu va decidir casar-se amb una altra dona. Una dona tan bella com envejosa i orgullosa. Tenia aquesta un mirall màgic a qui cada dia preguntava:
– Mirallet mirallet, contesteu-me una cosa ¿no sóc jo la més bella?
I el mirall sempre contestava:
– Sí, la meva Reina. Vós sou la més bella.
Però el dia en què la Blancaneus va complir set anys el mirall va canviar la seva resposta:
– No, la meva Reina. La més bella és ara la Blancaneus.
A l’escoltar això la Reina va muntar en còlera. L’enveja la menjava per dins i tal era l’odi que sentia per ella, que va acabar per ordenar a un caçador que la portés a el bosc, la matés i tornés amb el seu cor per saber que havia complert amb les seves ordres.
Però un cop al bosc el caçador va mirar a la jove i dolça Blancaneus i no va ser capaç de fer-ho. En el seu lloc, va matar un petit senglar que passava per allà per poder lliurar el seu cor a la Reina.
La Blancaneus es va quedar llavors sola al bosc, espantada i sense saber on anar. Va començar a córrer fins que va caure la nit. Llavors va veure llum en una caseta i va entrar-hi.
Era una caseta particular. Tot era molt petit allà. A la taula hi havia col·locats 7 platets, set forquilles, set culleres, set ganivets i set gotets. La Blancaneus tenia tanta gana que va provar un mos de cada plat i es va asseure com va poder en una de les cadiretes.
Estava tan esgotada que li va entrar la son, llavors va trobar una habitació amb set llitets i es va arraulir en un d’ells.
Ben entrada la nit van tornar els nans de la mina, on treballaven excavant pedres precioses. A l’arribar es van adonar ràpidament que algú havia estat allà.
– Algú ha menjat del meu plat !, va dir el primer
– Algú ha fet servir la meva forquilla !, va dir el segon
– Algú ha begut del meu got !, va dir el tercer
– Algú ha tallat amb el meu ganivet !, va dir el quart
– Algú s’ha netejat amb el meu tovalló !, va dir el cinquè
– Algú ha menjat del meu pa !, va dir el sisè
– Algú s’ha assegut a la meva cadira !, va dir el setè
Quan van entrar a l’habitació van desvetllar el misteri sobre el que havia passat i es van quedar amb la boca oberta a l’veure a una noia tan bella. Tant els va agradar que van decidir deixar que dormís.
A l’endemà la Blancaneus els va explicar als nans la història de com havia arribat fins allà. Els nans van sentir molta llàstima per ella i li van oferir quedar-se a casa. Però això sí, li van advertir que tingués molta cura i no obrís la porta a ningú quan ells no hi fossin.
La madrastra mentrestant, convençuda que la Blancaneus estava morta, es va posar davant el seu mirall i va tornar a preguntar-li:
– Mirallet mirallet, contesteu-me a una cosa ¿no sóc jo la més bella?
– La meva Reina, vós sou una estrella però sento dir-vos que la Blancaneus, segueix sent la més bella.
La reina es va posar furiosa i va utilitzar els seus poders per saber on s’amagava la noia. Quan va saber que es trobava a casa dels nans, va preparar una poma enverinada, es va vestir de camperola i es va encaminar cap a la muntanya.
Quan va arribar va trucar a la porta. La Blancaneus va treure el cap per la finestra i va contestar:
– No puc obrir a ningú, m’ho han prohibit els nans.
– No has de tenis por filla meva, només vinc a portar-te pomes. Tinc moltes i no sé què fer amb elles. Et deixaré aquí una, per si et ve de gust més tard.
La Blancaneus es va refiar d’ella, va mossegar la poma i … va caure a terra de cop i volta.
La malvada Reina que la va veure, se’n va anar rient per haver-se sortit amb la seva. Només desitjava arribar a palau i preguntar al seu mirall màgic qui era la més bella ara.
– Mirallet mirallet, contesteu-me a una cosa ¿no sóc jo la més bella?
– Sí, la meva Reina. De nou vós sou la més bella.
Quan els nans van arribar a casa i se la van trobar morta a terra a la Blancaneus van tractar de veure si encara podien fer alguna cosa, però tots els seus esforços van ser en va. La Blancaneus estava morta.
De manera que ja que no podien fer una altra cosa, van manar fabricar una caixa de vidre, la van col·locar en ella i la van portar fins al cim de la muntanya on van estar vetllant durant molt de temps. Al costat d’ells es van unir molts animals del bosc que ploraven la pèrdua de la noia. Però un dia va aparèixer per allà un príncep que en veure-la es va enamorar immediatament d’ella, i li va preguntar als nans si se la podia emportar.
Als nans no els agradava la idea, però el princep va prometre cuidar-la i venerar-la, així que van accedir.
Quan els homes de l’príncep transportaven a la Blancaneus van ensopegar amb una pedra i de l’cop, va sortir disparat el mos de poma enverinada de la gola de la Blancaneus. En aquest moment, la Blancaneus va obrir els ulls de nou.
– On sóc? Què ha passat ?, va preguntar desorientada la Blancaneus
– Tranquil·la, esteu sana i salva per fi i m’heu fet amb això l’home més afortunat de el món.
La Blancaneus i el Príncep es van convertir en marit i muller i van viure feliços en el seu castell.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, el conte de la Blancaneus, s’ha acabat.
